Entre els primers concerts duts a terme per Joan Manén a Estats Units destaca el que va tenir lloc al Carnegie Hall el 15 de gener de 1895, en que interpreta l'Andante de la Simfonia espanyola d'Edouard Lalo acompanyat per l’Orquestra Simfònica de Nova York dirigida per Walter Damrosch. El 31 de març torna a presentar-se al Carnegie Hall amb la mateixa orquestra i el mateix director en un concert benèfic. Durant aquells dies, Manén descobrí les òperes de Wagner i assistí als concerts que va oferir Eugene Ysaÿe a la ciutat. El pare, impressionat per les interpretacions del gran violinista, aconsegueix que l'artista belga escolti al seu fill. Fou a Nova York on, instigat pel seu pare, Manén comença a compondre obres originals de petit format, com la Romança espanyola o el Studio di concerto, que de seguida van ser publicades per una editorial novaiorquesa.
Després de finalitzar els concerts promoguts per Leon Margulies a Estats Units, Manén acompanyat del pare, i en aquesta ocasió també per la mare, inicia un llarg viatge de més d'un any i mig de durada (abril 1895 - desembre 1896), per donar-se a conèixer en països de centre i Sud-Amèrica: Mèxic, Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Panamà, Colòmbia i Veneçuela. Aquells anys, la família viu atzaroses aventures, perseverant en una lluita quimèrica per mostrar el talent del seu fill en auditoris, petites sales o fins i tot fent de teloner en diferents espectacles teatrals. El pare acompanya el fill al piano en molts dels concerts. Joan Manén comença a afrontar de forma autodidacta les obres més difícils de Paganini mentre continua component peces per a violí i piano que presenta sempre en concert, entre elles la Romancita op. 7, escrita i estrenada a Veneçuela l'agost de 1896. Durant la seva llarga estada a Mèxic es va atrevir a compondre algunes obres de gran format com el Concierto Mejicano per a violí i orquestra o la Sinfonia Oxtonia, música que més tard retiraria del seu catàleg per evidenciar una important falta de coneixements en el camp de la composició, fruit d'un autoaprenentatge. D'altres obres com el Caprici català nº1 “Anyorança” per a violí i orquestra, foren composicions que en el futur, després d'una reelaboració del material, formarien part del seu catàleg definitiu.
Un cop finalitzada aquella llarga gira, etapa de vida nòmada plena de vicissituds, la família va retornar a Nova York per retrobar-se amb amics com Fermin Toledo, mànager de l'Aeolian Company. Durant els mesos de desembre de 1896 i gener de 1897 fa sis concerts, quatre acompanyats per un orgue Aeolian amb rotlles perforats expressament per a l'ocasió i dos a Boston i a Troy. En el concert de Boston la crítica va dir: “la seva tècnica, tot i ser en moments sorprenentment bona per la seva joventut, no està tan ben arrodonida com la d'altres nens prodigi que hem escoltat. Però aquest nen és indiscutiblement més musical en matèria de ritme, expressió i fraseig. Toca amb molt gust, amb menys extravagàncies que alguns dels seus rivals. Ha tocat amb una gran sobrietat, sense arcaismes, sense la bravura intolerable que caracteritza a tants nens violinistes i pianistes.”
Finalment, després de quasi dos anys d'estança a l'estranger, el març de 1897 la família torna Barcelona. Durant aquell any a la seva ciutat, Manén fa diverses presentacions en concert, com el que ofereix el 28 d'octubre al Teatre Líric. Compon aleshores dues obres importants que posteriorment reelaboraria: el Concerto espagnol i el Caprici català nº2 “Aplech”, ambdues per a violí i orquestra. Amb 14 anys l'adolescent demanava iniciar un nou camí que el permetés desenvolupar-se com artista; aquest camí era Berlín, ciutat on tindria lloc l'etapa més enriquidora i decisiva pel seu esdevenir artístic.
