Durant els primers mesos de 1919, Manén fa nombrosos recitals a Madrid, València i Barcelona amb gran èxit i també es presenta a Londres. Al maig inicia una extensa gira de cent concerts per diversos països de Sud i Centre Amèrica que s’estén fins al gener del 1920: Argentina, Uruguai, Paraguai, Brasil, Xile, Perú, Panamà, Mèxic, Cuba i Puerto Rico.
De retorn a Barcelona continua la seva activitat concertística per França i Espanya fent recitals amb la pianista Pura Lago. A l'octubre de 1921, abans de viatjar a Estats Units, fa la primera presentació a Berlín en recital, després de no actuar-hi en cinc anys. Un dels seus primers concerts a Estats Units té lloc el 16 de novembre al Carnegie Hall de Nova York. En aquesta cèlebre sala també hi actua el 2 de gener del següent any interpretant la Simfonia Espanyola de Lalo, precisament l'obra que tocà en el seu debut a la mateixa sala quan tenia onze anys. Durant la seva estada a Nova York cal destacar també el recital que fa per inaugurar el Town Hall, el 12 de febrer de 1921. Sembla que aquestes primeres presentacions a Nova York les va fer amb la intenció de donar-se a conèixer en aquell país i poder realitzar durant les properes temporades gires extenses. El març va tornar a Barcelona. Durant aquell any continua la seva activitat amb recitals a Berlín, Roma i a diverses ciutats espanyoles. El 7 d'octubre l'Orquestra Filharmònica de Berlín dirigida per Fritz Reiner interpreta la Simfonia Nova Catalònia dins la seva temporada. El desembre Manén es desplaça a Anglaterra per enregistrar als estudis de Hayes (Londres), per la companyia His Master Voice, el Concert per a violí de Mendelssohn, el Concert nº1 Bruch i diverses obres per a violí i piano.
Entre els mesos de gener i maig de 1922 realitza una extensa gira per Europa; França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Suïssa i Anglaterra. Aquell any estrena el seu Concerto da camera Op.A- 24 per a violí, orquestra de corda i arpa amb la BBC Symphony Orchestra. A l'octubre reprengué els concerts per Espanya, França, Suïssa, Holanda i Txecoslovàquia; el 18 de novembre interpreta la Fantasia Escocesa de Bruch, el Concert en si menor de Saint-Saëns i les seves Variacions Tartini amb l'Orquestra Filharmònica de París dirigida per Luciene Wurmser, i el 25 del mateix mes interpretà el Concert en fa major d'Edouard Lalo amb l'Orquestra de la Suisse Romande dirigida per Ernest Ansermet. D'aquest concert la crítica va dir: “Manén posseeix aquella netedat elegant, aquella correcció aristocràtica en les quals hom descobreix les característiques de Sarasate” (La Tribune de Genève).
El 8 de gener de 1923 actua de nou al Carnegie Hall de Nova York iniciant així la seva primera gira per Estats Units que el portaria a actuar en un gran nombre de ciutats. La gira finalitza a l'agost amb uns concerts a Cuba, en un dels quals dirigeix la segona simfonia de Beethoven entre d'altres obres. Els diaris es feren ressò de l'èxit de la gira de la següent manera: “Manén va demostrar que no ha de tenir por en comparar-se amb Kreisler: so ric i sòlid, un fenomenal domini de les habilitats tècniques...” (Boston Globe, 5 de gener de 1923); “un extraordinari violinista: bellesa, calidesa, expressivitat, precisió tècnica, distinció d'estil” (New York American, 9 de gener de 1923); “la seva afinació és perfecte, puresa sublimada. Sempre té la seva mà dreta sota control, toca harmònics a prop del pont amb tanta facilitat com si ho fes en corda oberta, amb ell el so pot començar com una xiuxiueig, elevar-se com un crit i tornar a ser un xiuxiueig, tot això amb una sola arcada. Toca algunes de les notes més llargues que mai he escoltat - els seus ‘trinos’ són sobrenaturals i et deixen estupefacte. Sobretot Manén és un purista, un classicista del més alt nivell.” (Evening Mail, 23 de gener 1923). Els darrers mesos de l'any actuà per Espanya i finalitzà la nova versió de la seva òpera El camí del sol, simfonia teatral en tres actes. L'obra fou publicada en català i en alemany (Der Weg zur Sonne) per Universal Edition.
Entre gener i març de 1924 Manén fa una segona gira per Estats Units, Canadà i Cuba. De retorn a Europa continua la seva activitat de concerts amb gires per Alemanya, França, Holanda, Anglaterra i finalitza l'any amb vint concerts per tot Suècia. Universal Edition publica el seu Quartet per a corda Op. A-16.
Durant aquells anys la música de Manén, especialment les seves cançons amb text en català i algunes de les seves obres per a violí i piano, en especial les transcripcions, començaven a ser popularitzades per nombrosos intèrprets com les sopranos Mercè Plantada, Andreua Fornells i Dagmara Renina, la mezzo Conxita Supervia o els violinistes Manuel Quiroga, Henri Temianka, Julius Richter, Pablo Ibarguren o Fernando Guérin.
El 1925 l'inicia amb una tercera gira de concerts per Estats Units. Continua combinant els recitals per Espanya, acompanyat per pianistes com Josep Maria Roma, Frederic Longàs i Alexandre Vilalta, amb una intensa activitat internacional per tota Europa en que visitA fins i tot Romania, Iugoslàvia i Eslovàquia. El febrer de 1926 durant una gira de concerts per Holanda toca un cop més com a solista amb l'Orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam sota la direcció del seu estimat Willem Mengelberg i al llarg de l'any actua en diverses ocasions a la Sala del Conservatori de París on es presenta com a violinista i en un concert com a director d'orquestra estrenant obres de joves compositors francesos. El 2 de maig 1926 té lloc a Brunswick l'estrena de la seva tercera òpera Der Weg zur Sonne (El camí del sol) dirigida per Franz Mikorey. El diari Staatszeitung de Brunswick digué: “El llenguatge orquestral de Manén posseeix, en la seva estructura ricament polifònica, un encís melòdic i pintoresc tan gran que hom es deixa vèncer amb goig i amb alegria pel músic que sap respectar allò més sagrat de l'evolució musical”. El 19 d'octubre Joan Manén a la Beethovensaal de Berlín aparegué com a pianista interpretant amb el Post-Quartet el seu Quintet amb piano “Lui et elle”. Després de diverses actuacions per Catalunya, el 14 de febrer de 1927 inicia de nou una extensa gira per Europa amb concerts a Anglaterra, Alemanya, Romania, Àustria i Hongria. Finalitzà l'any amb gires per Holanda i Polònia.
El 31 de gener 1928 s’estrena la seva òpera Neró i Acté al Landestheater de Kalsruhe, dirigida també per Josef Krips. L'obra era un reelaboració d'Acté, estrenada a Barcelona el 1904 i interpretada en nombrosos teatres alemanys amb gran èxit abans de la Primer Guerra Mundial. Des de la darrera interpretació de l'òpera, havien passat vint-i-quatre anys i Manén va decidir fer importants canvis i fer-ne una edició per l’editorial August Cranz. De l'estrena la crítica digué: “El color de la música de Manén és bell i original. A l'oient li encanta la maduresa indiscutible que presenta l'obra a causa de la novetat de perspectives. Manén treballa amb mitjans clars i artístics per a obtenir l'efecte que cerca, sabent on va, seguint regles absolutament personals. Per a Manén el més important és la recerca de mitjans d'expressió. Il·lustra l'obra amb l'art més refinat, subratlla amb discreció i per a cada un dels personatges té un color ben característic que va mantenint amb les seves variants. El públic va tenir de l'obra una impressió gran, profunda, immensa” (Voksfreund). Al març d'aquell mateix any Neró i Acté és també representada a l'Òpera de Baden-Baden. El 5 i 7 de març d'aquell any Manén actua al Palau de la Música Catalana; en el segon concert toca el Doble concert de Bach amb el reconegut violinista gallec Antonio Fernández Bordas. Des de mitjans de març i fins el juny fa una gira de més trenta concerts per diversos països de Sud-Amèrica, entre ells Brasil i Argentina. En aquelles gires coincideix amb el guitarrista Andrés Segovia el qual probablement en aquells dies li encarregaria una obra per a guitarra. De retorn d'Amèrica continua actuant per Europa amb els pianistes Josef Schelb i Edward Steinberg.
El 1929 Joan Manén finalitza el primer moviment d'un Concert per a violí i orquestra inacabat de Beethoven, una obra de joventut escrita el 1788 el manuscrit del qual es trobava a la Biblioteca de Viena. L'obra fou publicada amb el títol de Konzertstück per Universal Edition i interpretada per Manén com a solista en nombrosos concerts. El 1930 fou un dels anys de major activitat. Diverses formacions de cambra com el Quartet Laietà, el Quintet Català o el Sedlak-Vinkler Quartett van tocar les seves obres de cambra. També estrena a Barcelona dues obres importants del seu catàleg: el Concerto da camera per a violí, orquestra de corda i arpa op. A-24, interpretat el 25 de març al Palau de la Música amb l'Orquestra de Cambra de Sabadell, i l'Obertura “La vida es sueño” op. A-23, estrenada el 3 de juliol al Palau d'Exposicions de Barcelona amb l'Orquestra Pau Casals dirigida pel mateix compositor. Continua duent a terme un gran nombre de concerts i toca per Espanya, Àustria, França, Suïssa, Hongria, Eslovènia i Iugoslàvia. En alguns concerts fins i tot actuaria com a pianista, interpretant el seu Quintet o acompanyant a la soprano Mercè Plantada en gira.
També durant el 1930 Manén decidí iniciar dos nous projectes que s'allunyaven de la seva activitat habitual. En primer lloc va prendre la direcció artístic de la revista Música en la seva segona etapa; una revista que tenia corresponsals arreu d'Espanya i Amèrica, i que Manén es va encarregar d'impulsar aconseguint la participació d'importants musicòlegs. En segon lloc, a finals de setembre, fundà la Societat Filharmònica de Barcelona, una nova entitat constituïda amb la finalitat d'organitzar concerts a la ciutat. La junta de l'Associació, presidida per Joan Manén, comptava amb músics com Antoni Massana i Joan Gols, Tot i que als inicis la societat fou molt ben acollida pels barcelonins, l'entitat no es va acabar consolidant i l'activitat es va dur a terme només al llarg d'un any i posteriorment organitzà alguns concert esporàdics. Entre els músics que hi van participar destaquen el guitarrista Andrés Segovia, el violinista Henri Temianka i el pianista Giuseppe Piccioli.
Les gires de tardor de 1931 van portar a Manén per Polònia, Txecoslovàquia, Àustria i Alemanya, i l'any següent visità Romania, Hongria, Àustria, Alemanya i Suïssa. Les crítiques que arribaren a la redacció de la Revista Musical Catalana des de Berlín deien: "un so com no havíem sentit després de Sarasate [...] és l'encarnació de la cultura de l'art del violí [...] la seva execució ha assolit la màxima maduresa clàssica. No és pot imaginar un violinista més elegant i més noble". Durant el 1932 va poder presentar diverses de les seves obres orquestrals com a director o solista: el Concerto espagnol per a violí amb l'Orquestra de la BBC de Londres i l'Orquestra Simfònica de Viena, l'Obertura “La vida es sueño” amb l'Orquestra Simfònica de Berlín o el Concert per a piano -amb Pere Vallribera com a solista- i la Simfonia Nova Catalònia amb l'Orquestra Pau Casals. També a finals d'any va estrenar al Palau de la Música Catalana el monodrama Medea, una obra per a veu recitada, piano, orgue i orquestra de corda amb text d'Ambrosi Carrión que va ser composta expressament per a Àurea de Sarrà, ballarina de prestigi que en va fer una lectura molt personal.
El 1933 l'inicia amb una estada a Anglaterra, en que toca als Promenade Concerts el Concert per a violí de Mendelssohn amb l’Orquestra de la BBC dirigida per Henry Wood. Poc després actua al Palau de la Música, al costat de la gran pianista Paquita Madriguera, interpretant la seva Suite per a violí, piano i orquestra op. A-1. Fou durant aquells dies que Manén presenta a Paquita Madriguera el qui seria el seu futur marit, el guitarrista Andrés Segovia. L'11 de febrer de 1933 va veure de nou representada la seva òpera Neró i Acté al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'òpera fou dirigida pel mateix compositor igual que en l'estrena del 1904 i obtingué força èxit. Aquell any Manén fa dues gires per Suècia on actua com a violinista i dirigeix obres simfòniques de Joan Lamote de Grignon i Francesc Pujol. El 9 d'octubre de 1933 Andrés Segovia estrena la Fantasia-Sonata per a guitarra de Joan Manén a Lausanne i posteriorment la toca a Londres, París i Barcelona entre d'altres ciutats. L'obra, de forma cíclica i d'una gran ambició formal, fou un encàrrec del mateix guitarrista fet segurament el 1928, quan van coincidir en gira per sud-americà. L'agost de 1930, l'editorial Schott va publicar l'obra revisada i reelaborada per Segovia amb el beneplàcit del compositor. El guitarrista va decidir gravar-la en disc el 1956 pel segell Decca.
Durant la temporada 33-34 Manén continua fent extenses gires arreu d'Europa, visitant també els països balcànics, Turquia, Finlàndia, Suècia i Noruega. A principis de 1934 les seves dues obres més recents, el Concerto da camera i l'Obertura “La vida es sueño” són interpretades a la Sala Gaveau de París i al Queen’s Hall de Londres respectivament. Manén inicia aleshores la publicació per Universal Edition dels Quatre cors catalans per a cor i orquestra, dels quals se n'editarien tres: Papallona i Margarida, Els dos camins i El Pardal. El maig de 1934 finalitza el Concert per a violoncel i orquestra escrit per a Pau Casals. L'obra responia a un encàrrec que li havia fet el mateix violoncel·lista 23 anys enrere, concretament el novembre de 1911. El 9 de novembre va tenir lloc una Diada musical organitzada per Radio Associació de Catalunya al Palau de la Música, amb la participació de Joan Manén com a violinista, compositor i director. En el concert, emès per més de 40 emissores radiofòniques de tot el món, va dirigir la Simfonia Nova Catalònia.
Manén sempre defensà la idea de que les òperes s'havien d'interpretar en l'idioma del país on es representaven i tota la vida va reclamar la creació d'un teatre d'òpera nacional a Espanya - seguint el model alemany - en el que les obres fossin sempre representades en espanyol perquè poguessin ser compreses. Les seves òperes va fer-les traduir en diferents idiomes perquè poguessin ser representades a diversos paisos. Precisament el novembre i desembre de 1934 Manén va dirigir al Gran Teatre del Liceu de Barcelona quatre representacions d'El Cavaller de la Rosa de Richard Strauss en una adaptació al català realitzada per Joaquim Pena.
A mitjans de gener de 1935 inicia una extensa gira per diverses ciutats d'Alemanya i Polònia i el març continua tocant per Dinamarca, Suècia i Noruega on va fer un recital a la capital davant dels prínceps hereus. A l'abril, la Radio de Stuttgart enregistra l'òpera Neró i Acté interpretada per l'Orquestra Reichssender de la mateixa ciutat sota la direcció del compositor. El mes de maig Manén actua al Palau de la Música sota la direcció per primera vegada d'Eduard Toldrà. Pel que fa a la composició, el mes juny Universal Edition edita el seu Cor nº3 “Els dos camins”, en versió per a cor i orquestra i el Teatre de l'Òpera de Düsseldorf li encarrega un ballet; Manén va compondre Rosario la Tirana, obra ambientada a les afores de Madrid durant l'època de Goya, en que apareixien diversos personatges retratats pel pintor, com la famosa actriu María del Rosario Fernández. El Ballet fou estrenat amb èxit el 27 d’octubre a Düsseldorf. També compon per aquelles dates les Dos canciones Ibéricas per a veu i piano op. A-26. Els darrers mesos de 1935 toca per França, Anglaterra i Txecoslovàquia; en aquest darrer país interpretà en diverses ocasions Lai i Ballada de Francesc Pujol, obra que li fou dedicada.
El gener de 1936, després d'uns dies de descans a Barcelona, inicia una nova gira per Alemanya, França, Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Àustria i Hongria. El mes d'abril visita Islàndia, fet que suposà la primera aparició d'un violinista espanyol en aquell país. Quan el juliol d'aquell any va esclatar la Guerra Civil espanyola, el violinista es trobava a Anglaterra. Al cap de pocs mesos degut a la situació bèl·lica en que es trobava sotmesa Espanya, Manén decideix establir-se a França amb la seva esposa, Valentina Kurz, amb qui conviuria la resta de la seva vida.
