Joan Manén fou un músic que destil·là megalomania. Molts dels projectes foren originats per ell i per a ell; el món havia girat entorn la seva persona, un talent artístic inusual que fregava la genialitat. Assolí grans èxits i un prestigi a nivell europeu del que molt poc músics espanyols de la seva generació gaudiren. En els darrers deu anys de vida, l'artista començà a quedar isolat, el magnetisme a dalt dels escenaris ja havia quedat en el record i la seva obra de compositor - d'estètica post-romàntica i nacionalista - en certa manera desencaixava en un panorama musical en que imperaven noves tendències musicals d’avantguarda. Manén fou un compositor innovador amb una veu pròpia fruit d'un llenguatge harmònic molt personal, però la seva música va evolucionar en una línia estètica conservadora, arrelada a l'expressió i a la melodia, i abanderada per un ús molt original de la modulació. Diverses de les seves darreres obres no van ser mai estrenades: la Rapsòdia Catalana per a piano i orquestra, la Simfonia nº2 “Ibérica” o l'obra coral El petit maridet que l'Orfeó Català mai pogué afrontar degut a la seva extrema dificultat.
El 1954 es va posar la primera pedra de l'Auditorium. La voluntat de Joan Manén era dotar a la ciutat de Barcelona d'un tercer gran auditori, després del Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana. Volia crear una gran sala de concerts amb capacitat per 2.000 espectadors que portés el seu nom i que per les seves característiques, tant tècniques com acústiques, fos un dels més importants d'Europa. Les obres van avançar amb lentitud i el 1958 amb l'auditori a mig construir, la família Manén va veure perillar el finançament de les obres. L'auditori que es construïa al carrer Balmes cantonada amb carrer Castanyer, es finançava bàsicament amb els ingressos que la família rebia de l'explotació agrícola de grans extensions de terreny que tenien a Cuba, herència de la família de la seva esposa, Valentina Kurz. Després del moviment revolucionari de Fidel Castro totes les seves propietats van ser nacionalitzades i van perdre la font de finançament que els permetia edificar l'auditori. Veient la inviabilitat de poder continuar les obres, la família Manén-Kurz va fer donació de l'auditori a l'Ajuntament de Barcelona amb una sola condició: l'Ajuntament havia de finalitzar l'Auditori -que portaria el nom del músic - en un termini estipulat, si no es produïa la inauguració en el termini acordat la sala tornaria a passar a mans de la família. A l'octubre de 1959, veient que les obres no avançaven, Manén va aprofitar un parell de viatges als Estats Units per explicar el seu projecte i probablement buscar alguna font de finançament. El 1961 l'auditori va tornar a mans de la família Manén-Kurz, en el mateix estat en que havia estat cedit a l'Ajuntament. El gener de 1963 la família va vendre la sala a l'empresari Pedro Balañá que es va comprometre a acabar-lo. Joan Manén no va poder complir el somni de veure inaugurat el seu Auditorium, ja que Pedro Balañá va morir al cap de poc temps i els seus hereus no van complir el compromís de finalitzar la sala de concerts. L'esquelet de l'auditori va quedar inalterable durant desenes d'anys fins que l'any 2000 fou enderrocat per la família Balañá per construir-hi unes sales de cinema.
Joan Manén dedicà una important part de la seva vida a compondre la seva obra culminant, Don Juan, una trilogia d'òperes que revisava el mite del Don Joan. El llibret que fou escrit per ell, tracta el mite d'una forma diferent; Don Juan no mor en mans d'un home sinó en mans d'una de les seves amants quan aquest naufraga a les costa catalana retornant d'Itàlia. Aquesta trilogia d'òperes forma part de la darreres obres del compositor. La música del Don Juan és fonamentalment d'essència mediterrània, amb un ús d'elements rítmics i melòdics que prenen sovint les arrels de l'element popular espanyol, que transforma per donar-los universalitat. Per a Manén la música espanyola ha de defugir el localisme i ha d'arribar a assolir una unitat d'inspiració simbòlica utilitzant els mitjans de la gran tradició compositiva europea. El mateix compositor anomenà a aquest estil “iberisme”, característic de la seva etapa de maduresa. La trilogia, finalitzada el 1963, està dividida en tres òperes que porten per títol: Don Juan, El convidado de piedra i El eterno Don Juan. El seu darrer somni fou veure estrenada la trilogia del Don Juan a l'Auditorium Joan Manén.
Una de les passions del músic al llarg de la vida fou l'escriptura. Va ser l'autor dels llibrets de sis de les seves set òperes. Va escriure set llibres, tres dels quals van ser les seves memòries, publicades amb el títol de Mis experiències, els darrers dos volums publicats el 1964 i el 1970. A part va escriure molts articles sobre música en diaris i revistes especialitzades; des de 1948 i fins el 1955 va tenir una columna pròpia al diari La Vanguardia titulada Variaciones sin tema en que recollia fets i anècdotes viscudes arreu del món. El mateix diari va continuar comptant amb ell com articulista fins el 1965. També l'Editorial Ramón Sopena va publicar pòstumament el Diccionario de celebridades musicales redactat per Joan Manén amb la coautoria del musicòleg Artur Menéndez Aleyxandre i completat, després de la mort del violinista, per Manuel Valls. El Diccionari és una obra peculiar i insòlita pel seu to eminentment subjectiu, en el que Manén fa sovint judicis de valor molt personals gens habituals en un obra d'aquestes característiques.
Joan Manén dedicà poc temps a la pedagogia. Fou professor de diversos violinistes entre els quals destacaren Juan Alós, Manuel Viscasillas, Leonor Alves da Sousa, Enric Madriguera, Elaine Tutte i Andor von Wesspremy. Va transmetre l'escola violínistica de Delphin Alard rebuda del seu professor Clemente Ibarguren, una escola que es destacava per un joc fàcil, flexible i elegant. Manén fou Doctor Honoris Causa i Catedràtic de diversos Conservatoris d'Alemanya, Suècia, Itàlia i Estats-Units. Tot i així no va impartir de manera regular classes en cap conservatori ja que tant la faceta de violinista com la de compositor li ocupaven molt temps. Una important contribució a la pedagogia fou la publicació d'un llibre escrit per ell mateix titulat El violín (Editorial Labor, 1958) en que fa un repàs exhaustiu a la tècnica del violí tal com ell l'entenia. L'obra és el fruit d'un músic de gran personalitat i talent innat que mostra les seves particulars opinions, resultat d’una extensa experiència.
El violinista va actuar durant els primers anys de la seva carrera amb un violí del luthier català Étienne Maire Clarà entre d’altres violins. Posteriorment va adquirir l'instrument definitiu que utilitzà durant gran part de la seva carrera, un Petrus Guarneri que havia pertanyut a Felix Mendelssohn. També va tenir un Giovanni Paolo Maggini i un segon violí Étienne Maire Clarà.
Els darrers anys de la vida de Joan Manén, diversos seguidors del mestre van sol·licitar a les institucions públiques que se li retés algun homenatge a la seva ciutat. L'any 1966 en tingueren lloc dos d'importants, a València i a Madrid. A la capital, el 15 de desembre d'aquell any, l'Orquestra simfònica de RTVE, dirigida per Enrique García Asensio, va interpretar un programa integrat exclusivament per obres simfòniques seves i durant el concert se li va entregar la “Gran Cruz del Mérito Civil”. La seva ciutat natal Barcelona no li dedicà cap homenatge en els darrers anys.
La dilatada i extraordinària vida d'aquest important músic va finir el 26 de juny de 1971. En el seu enterrament foren pocs els que el van anar a acomiadar, alguns amics i músics, i la seva família més propera. Es tancava així la vida d'un artista entregat en cos i ànima a la música, un violinista que assolí un gran prestigi internacional i un sòlid compositor que va produir més 120 obres. El seu important llegat resta com un tresor amagat, al servei de tots aquells que el vulguin descobrir.
