El 1904 a Berlín, els Manén fan amistat amb el cèlebre poeta i novel·lista Ernst von Wolzogen. La relació amb la familia Wolzogen va ser molt intensa, fruit d'una mútua admiració. Wolzogen es va interessar tant per l'òpera Jeanne de Naples de Manén que encarregà una traducció a l'alemany d'aquesta i aconseguí que el Teatre d'Òpera de Frankfurt l'estrenés amb el títol de Der Fackeltanz el 1909. Per la seva banda el compositor va compondre el cicle de Cançons alemanyes Op. A-4 amb poesies de Wolzogen i la seva esposa.
Després d'una llarga temporada immers en la composició i estrena de les seves dues primeres òperes, Manén reprèn amb major intensitat l'estudi del violí afrontant obres de gran dificultat. En aquells moments el nivell tècnic que havia arribat a desenvolupar, amb només vint anys d'edat, era realment extraordinari. Al novembre de 1904, gràcies al mecenatge de Pancho Goldschmidt, nebot d'Otto, té lloc el veritable triomf de Manén a la Hochschule für Musik de Berlín, amb dos concerts en els que afronta una de les obres de major dificultat de Paganini, les Variacions God save the King. Tota la crítica es desfà en elogis i a partir d'aleshores comença a rebre una autèntica pluja de contractes impensables uns mesos abans. El seu nom s'estén entre l'alta societat i Pancho Goldschmidt decideix representar a l'artista. Entre els primers concerts que realitza durant el 1905 cal destacar els de Lodz (Polònia) i una gira en que visità nombroses ciutats d'Alemanya: Erfurt, Weimar, Leipzig, Dresden...
El 1906 van arribar a la Revista Musical Catalana les crítiques de la premsa alemanya obtingudes per Manén. Les referides a Leipzig deien: "[...] ahir va poder mostrar-se Joan Manén com a mestre sense parell i desencadenà tempestes d'ovacions [...] En l'art de Paganini s'ha de reconèixer que avui el senyor Manén es troba en el primer lloc entre tots els violinistes." (Arthur Smolian, Leipziger Zeitung no.40, 17-2-1906); “La seva fenomenal tècnica, d'una gran nitidesa, unida a una absoluta puresa de so, li assegura ja el favor del públic. Però encara apreciem més la seva profunda musicalitat, el seu famós cop d'arc i el seu magnífic cantabile [...] Jo considero, de veritat, a Manén, com el més gran violinista d'avui, i ell em sembla, més encara que Kubelík, un Paganini redivivus" (Dr. V. Lederer, Der Signale Leipzig, 14 i 21-2-1906). Altres diaris de Berlin, Dresden, Düsseldorf, Köln, Hannover, Danzig, Weimar, Posen o Baden, confirmen amb frases semblants l'immens èxit que Manén obté a Alemanya durant el darrer hivern. A finals de 1906 en una breu estada a Barcelona, ofereix al Teatre Principal, en les Audicions Grané, dos importants concerts amb orquestra dirigits per Joan Lamote de Grignon en que també participa el violinista Joan Massià interpretant plegats el Doble Concert de Bach. Mentrestant Manén continua component i algunes de les seves obres apareixen en els programes signades amb pseudònims; segons comenta el mateix compositor a les seves memòries (Mis experiències), utilitzava pseudònims per resguardar-se d'una mala crítica de l'obra, si es donava el cas.
A partir de 1907 les gires per tota Europa es succeeixen sense interrupció. Es presenta també a Rússia i a Finlàndia, país que el convidaria anualment fins a l'esclat de la primera guerra. Aquell any s'estrena la seva Simfonia Nova Catalònia a Alemanya, amb l'Orquestra Simfònica de Plauen dirigida per Max Werner. Quatre anys després, el 1911, seria interpretada també per l'Orquestra Gewerbehauskapelle de Dresden. Al juny de 1907, Manén dona tres recitals al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb presència del rei Alfons XIII que el convidaria al Palau Reial; durant aquella recepció conegué a l'escriptor Jacinto Benavente i al compositor Tomás Breton. Durant els darrers mesos de 1907 l'Òpera Reial de Dresden preparà la representació de l'òpera Acté que seria dirigida per Ernst von Schuch en la temporada estable del teatre. El repartiment comptà amb algunes de les millors veus del moment com la soprano Marie Wittich, el tenor Karel Burian i el baríton Karl Perron. L'estrena va tenir lloc el 24 de gener de 1908 i tota la crítica va alabar unànimement l'òpera. L'èxit fou un dels més importants que el compositor va tenir al llarg de la seva vida, un succés que el va ajudar a consolidar-se com a destacat compositor especialment a Alemanya. La crítica d'aquells dies digué d'ell: “haurà descobert Dresden en el jove Manén un Richard Strauss espanyol? Si es comparen les originals melodies de Manén en la seva òpera Acté i per altra banda la genial contrapuntística i polifonia de Strauss que d'una manera fantàstica i ardorosa l'espanyol també ostenta, podríem trobar molts punts de contacte com l'avançada harmonia, la capacitat descriptiva, la potencia d'atracció i la sonoritat de les dissonàncies. L'èxit fou sorprenent i durador”. A Dresden se'n van fer més de vint representacions. Posteriorment l'òpera fou representada el 1910 a Colònia i el 1914 a Leipzig, a ambdues ciutats dirigida per Otto Lohse.
Al maig de 1908 Manén fa tres actuacions al Teatro Real de Madrid sota la direcció d'Enrique Fernández Arbós interpretant el Concert en Fa sostingut de Henryk Wieniawski i tot seguit toca a Alemanya per primer cop les seves Variacions sobre un Tema de Tartini Op. A- 2 per a violí i orquestra, obra d'extrema dificultat. L'agost d'aquell any mor el seu pare. Durant el 1908, gràcies a la amistat amb Lluís Millet, director i fundador de l'Orfeó Català, inicia la composició d’algunes obres corals inspirades en temes populars catalans, entre elles Muntanyes del Canigó i El Pardal. Un cop finalitzada la gira d'hivern 1908-1909 per Dinamarca, Alemanya, Rússia, Àustria i Holanda, Manén arriba a Barcelona el maig de 1909 on dona dos concerts al Palau de la Música. Durant aquells mesos va compondre la seva Chanson et Étude per a violí i orquestra de corda i va estar treballant en una tercera òpera, la simfonia teatral El Pross amb llibret en català escrit per ell mateix i que posteriorment portaria el nom de Der Weg zur Sonne (El camí del sol). A l'octubre d'aquell mateix any empren una nova gira en la qual realitza setanta concerts en tan sols sis mesos. La premsa d'Estocolm publicà que no es recordava cap altre artista que hagués obtingut un èxit tan important en aquella ciutat. El 2 i 3 de setembre de 1909 Manén i Enric Granados fan els primers recitals junts a La Coruña en els que interpreten la Sonata nº9 “Kreutzer” de Beethoven, entre d'altres obres.
Durant el mes de febrer de 1910 Manén fa concerts a Finlàndia i Suècia. Posteriorment toca per Txèquia, Croàcia, Suïssa i Alemanya. També visita La Havana per inaugurar, amb diversos recitals, la Societat Filharmònica. Aquells dies inicia una relació artística amb la pianista Pura Lago que l'acompanyaria en molts dels recitals, especialment en gires per Espanya, fins el 1923. Al desembre de 1910 a Berlín, el violinista Gustav Havemann estrena el Concert per a violí i orquestra op. A-6 de Manén, una obra que posteriorment el compositor descatalogaria i reelaboraria com a Concert simfònic per a piano i orquestra op. A-13. Ben aviat Manén inicià una catalogació definitiva de les seves obres que portaria davant la lletra “A”, per diferenciar-les d'aquelles escrites durant l'adolescència, que no considerava prou ben acabades. Moltes d'aquestes obres de joventut amb opus les elimina del catàleg, mentre d’altres les decideix incloure al catàleg definitiu, després de fer-ne una important reelaboració.
El gener de 1911 Joan Manén dirigeix al Teatre Municipal de Colònia la representació número vint-i-dos d'Acté amb gran èxit i fa els primers concerts a Àustria, país en el que encara no havia actuat. Durant la seva estança a Viena signa un contracte amb la prestigiosa Universal Edition, per a l'edició de les seves obres. A Budapest fa amistat amb el gran violinista Jenö Hubay el qual li dedica dues obres, Ballade op. 104 nº1 i Sunshine op. 108 nº1. El 3 de novembre de 1911 té lloc l'estrena de la seva obra Juventus, Concerto grosso per a dos violins, piano i orquestra, op. A-5 al Kurhaus de Wiesbaden amb Hugo Heermann i Joan Manén (violins), Joaquín Nin (piano), tots sota la direcció d'Otto Lohse. Pocs dies més tard, a Moscou, Manén toca sota la direcció de Bruno Walter les seves Variacions Tartini amb presència del gran violinista Jan Kubelík entre el públic. A Sant Petersburg Manén és convidat a Palau pel Tsar Nicolàs II i la Tsarina de Rússia i el gener de 1912 és rebut a la cort de Berlín pel Kayser Guillem II. Les gires es succeïren a un ritme molt intens. Cal esmentar un recital que va tenir lloc a Danzig en el que Manén va interpretar un Trio de Brahms amb la gran pianista Teresa Carreño i el violoncel·lista Anton Hekking. Poc després actuaria al Queen's Hall de Londres (28-4-1912) sota la direcció de Sir Henry Wood. A partir del maig de 1912 realitza una gira de concerts per Espanya que inclouria l'aparició al Palau de la Música de Barcelona amb un concert en tres parts: Concert en Sol menor de Bruch, Concert no 3 de Saint-Saëns, les dues Romances de Beethoven i les seves Variacions Tartini. Al juliol és convidat per fer quatre concerts durant les festes de San Fermín a Pamplona, uns concerts que anualment havia realitzat el famós violinista Pablo Sarasate, mort el 1908; arrel de l'èxit extraordinari que tingueren les seves actuacions a Pamplona, l'organització va decidir convidar-lo anualment durant molts anys. Durant l'extensa gira d'aquell 1912, Manén toca a Noruega sota la direcció de Johan Halvorsen, a Viena amb Oskar Nedbal i a Amsterdam i La Haia el dirigeix Willem Mengelberg, un dels més permanents defensors de les composicions del músic català i amb qui es retrobaria a l'Augusteo de Roma a finals d'any.
Al gener de 1913 Manén obté un gran èxit en els tres concerts que ofereix al Teatro Real de Madrid, acompanyat per l'orquestra del mateix teatre i continua les gires per Alemanya, Dinamarca, Noruega, Suècia i Bèlgica. A Estrasburg el dirigeix el cèlebre compositor Hans Pfitzner. En una breu aparició de Manén al Palau de la Música de Barcelona, durant la quaresma, interpreta la Fantasia escocesa de Bruch acompanyat per l'Orquestra Simfònica de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon i amb el pianista Fernando Ardèvol fa un recital extraordinari en que interpreta la Sonata nº9 “Kreutzer” de Beethoven. Al maig es retroba amb Mengelberg a Londres i allà coneix a Camille Saint-Saëns amb el qui toca, en un saló privat, el seu Introducció i Rondó Capriccioso. Des de principis d'agost fins a finals de setembre els passa descansant a Camprodón on fa un concert benèfic a favor de l'Hospital de nens de la localitat; durant aquella estada escriuria la seva cèlebre sardana Camprodón. Al setembre reprengué una nova gira europea: Polònia, Àustria, Hongria, Itàlia i Alemanya. A Budapest dona un recital amb Frederik Lammond durant el qual i mentre anaven pel Finale de la Sonata Kreutzer de Beethoven, patí el trencament de la primera corda del violí. Manén no aturà la seva interpretació i va continuar fins concloure l'obra amb les tres cordes restants; l'audiència esclatà amb grans ovacions, proesa que es reflectí a la premsa a l'endemà. El 23 de novembre té lloc una nova interpretació de Juventus amb l'Orquestra Filharmònica de Viena sota la direcció de Felix Weingartner, els solistes foren Joan Manén i Carl Prill i el pianista Joaquin Nin. A finals d'any fa una gira per Espanya acompanyat per la jove i talentosa pianista Pilar Bayona. Durant aquell any, Manén dirigeix la seva Simfonia Nova Catalònia amb la Winderstein Orchestra de Leipzig i, gràcies a la intercessió del director Otto Lohse, la seva òpera Der Weg zur Sonne és acceptada per a ser representada durant el 1915 al Teatre de la Monnaie de Brussel·les. Malauradament l’estrena no va poder realitzar-se degut a l'esclat de la Gran Guerra.
Les expectatives per el 1914 eren excel·lents. Les actuacions com a solista assolien un nivell aclaparador amb gires durant aquell any per Alemanya i Polònia. Les obres de Manén s'escoltaven cada vegada amb major freqüència. El 30 de gener es va estrenar a Leipzig l'òpera Acté, sota la direcció novament d'Otto Lohse. El 25 de gener a París (Association Hasselmans dirigida per Lucien Wurmser) i el 5 de febrer a Amsterdam (Concertgebouw Orchestra amb Willem Mengelberg), van tenir lloc dues noves interpretacions de Juventus op. A-5. A Berlín, Manén va fer diversos enregistraments que foren publicats per Favorite Record i Parlophone. Entre els enregistraments per Favorite Record hi havia el primer i segon moviment del Concert nº1 de Max Bruch, el Lamento del seu Concerto espagnol i diverses transcripcions pròpies d'obres de Bach, Chopin, Gluck i Martini. Per Parlophone va enregistrar el tercer moviment del Concert per a violí de Mendelssohn i obres de Sarasate, Paganini i Wieniawski entre d'altres. També la casa discogràfica Anker Phonogram va enregistrar dos discs amb Joan Manén i la cantant Hedwig Francillo Kaufmann. El mes de juny Manén accepta prendre part, per garantir l'èxit, en els dos primers concerts que l'Orfeó Català celebraria a l'Albert Hall de Londres. Durant aquells dies va planejar-se la composició d'una nova òpera, basada en el mite del Don Juan. Va iniciar la redacció del llibret de l'òpera, la primera de la trilogia d'òperes que escriuria sobre el personatge, obra principal i culminant de tot el seu catàleg que no finalitzaria definitivament fins el 1963.
Manén es trobava a Barcelona quan el 4 d'agost es va declarar a Europa la Primera Guerra Mundial, la cruenta experiència de quatre anys que es saldà amb deu milions de morts i amb una Europa devastada. Manén va veure així de sobte truncada la seva carrera com a violinista i compositor ja que quasi tots els compromisos artístics quedaren cancel·lats: l'estrena d'Acté a Wiesbaden, l'estrena de la seva tercera òpera Der Weg zur Sonne que havia de tenir lloc el 1915 a Brussel·les i una gira de concerts en la que havia de visitar deu països diferents. També econòmicament rebé un cop molt dur al veure com quasi tota la seva fortuna, guanyada al llarg dels darrers anys i que es trobava custodiada en un banc alemany, desapareixia per sempre més.
