Quan Joan Manén i el seu pare arriben a Buenos Aires a l'agost de 1893, ben aviat fan amistats i aconsegueixen tocar diversos recitals i un concert amb orquestra al Teatre Ondarribia. L'èxit d'aquestes presentacions fou gran i obtingueren importants beneficis econòmics. En una d'aquestes presentacions, el petit violinista va posar-se fins i tot davant d'una orquestra per dirigir per primer vegada, sense tenir coneixements de direcció. Els èxits aconseguits a Buenos Aires tenen ressò i a l'arribar a Montevideo són contractats per fer diversos recitals. Manén continuava tocant el piano, un instrument que en aquell moment li agradava més que el violí perquè el trobava més complert i amb ell es sentia alliberat de la pressió del pare i de les obligacions que l'imposava. Fins i tot, en algun dels bisos dels concerts es posava al piano i, davant la sorpresa de l'audiència, tocava algun nocturn de Chopin o alguna Novelette de Schumann. Mentrestant el pare donava consells al seu fill, malgrat no tenir coneixements de violí. L'indicava els errors - problemes d'arc, articulació o de timbre - però no era capaç de donar la solució de com resoldre'ls. Un cop finalitzats els concerts a Uruguai, decideixen tornar a Barcelona. Durant el viatge s'aproparan a Gènova per visitar el que fou l'únic deixeble de Niccolo Paganini, Camillo Sivori. El jove violinista tocarà per a ell i un cop finalitzada l'audició, Sivori sentenciaria: “Deixeu que treballi al seu gust, ell mateix trobarà el camí perquè és un violinista nat.” (Mis experiències, vol. 1, pàg. 62)
Després d'uns mesos d'estada a Barcelona i reprendre les classes per poc temps amb Clemente Ibarguren, pare i fill emprenen una nova gira a principis de 1894, aquest cop per Cuba i Mèxic. A L'Havana, Manén fa quatre concerts al Teatro Albisu amb molt bona acollida i un cinquè al Teatro Payret en el que, a part de tocar el violí, dirigeix l'himne “Gloria a España” d'Anselm Clavé davant d'una orquestra i un cor de 200 homes. A Mèxic, després de nombroses actuacions i davant l'èxit obtingut, un empresari li proposa una gira de vint concerts per Estats Units. El pare, desconfiat de les condicions econòmiques que els hi ofereixen, refusa la proposta i decideix provar sort a Nova York fent ell mateix d'empresari. Arribats a la ciutat el pare s'adona que les seves virtuts de comerciant no eren les adequades per cridar l'atenció dels programadors i de la premsa novaiorquesa. Després de dues setmanes d'esforços sense obtenir resultats, el pare pren la determinació de finançar un concert al Fifth Avenue Hall. El resultat del concert no fou l'esperat i veient la situació d'estancament en que es trobaven decidiren tornar a Barcelona.
Joan Manén Abellán, home d'una personalitat extravagant i autoritària, era molt crític amb el talent del seu fill però a l'hora confiava en ell perquè era capaç d’intuir el potencial que albergava. El pare, a partir d'aleshores, pren la decisió de que el seu fill estudiï el violí tot sol, sense la guia de cap professor. Des d’aquell moment Manén va haver d'aguditzar l'enginy i cercar recursos de forma intuïtiva per desenvolupar la seva tècnica i resoldre tot sol els problemes que sorgien. També durant aquells dies a Barcelona, el pare conclou que el seu fill ha d'iniciar-se en la composició malgrat no disposar de suficients coneixements d'harmonia. La primera obra que escriu és una transcripció de la Jota de “El duo de la Africana” de Fernández Caballero, una peça de saló de lluïment.
A l'agost de 1894, reben una carta de Nova York en que gràcies a les gestions d'un dels empresaris que van conèixer mesos enrere, el promotor Leon Margulies els ofereix un contracte per donar cinquanta concerts per Estats Units durant cinc mesos. Sense dubtar-ho accepten la proposta. Abans d'embarcar cap Amèrica de nou, viatgen a Madrid i a París per fer alguns recitals. A Madrid es presenten al Teatro de la Comedia i als magatzems de música Zozaya on toquen la Fantasia “Faust” de Wieniawski, uns moviments de la Simfonia espanyola de Lalo i la seva transcripció de El duo de la Africana. En aquella vetllada té l'oportunitat de ser escoltat per importants músics com Manuel Fernández Caballero, autor de la jota que havia transcrit, o Isaac Albéniz que es desfà en elogis i li ofereix tot el seu suport.
